Llibres

Dins aquesta secció aniré comentant tots els llibres que em vagi llegint. Per tant, no buscaré cap mena de fil ideològic o estilísitic, sinó que em deixaré endur per les impressions que aquests em provoquin. Per tant doncs, passaré bastant per alt arguments o comentaris literaris strictu sense. Així doncs, hi trobareu un petit calaix de sastre de recomanacions i advertiments literaris més que no pas un arxiu de fitxes bibliogràfiques. Ara bé: algunes vegades la lectura és un camí i per tant, potser seria millor fer allò que no s’ha de fer mai amb cap llibre, que és començar pel final de la pàgina per poder entendre una mica aquest viatge!

Terres de lloguer

Antoni Pladevall

Amb aquest llibre m’ha passat una cosa molt curiosa, que sols m’havia passat amb On The Road: m’ha impactat més la sensació que deixa al cos que no pas la manera com está escrit. No he trobat pas que sigui un mal llibre en si, ni molt menys, però no crec que sigui una obra mestra. En canvi, a diferència de molts altres llibres que et fan passar una bona estona i ja està, aquest et deixa una sensació. I això fa que el consideri en el fons, un bon llibre, però que dificilment entendrà algú que no hagi tingut un mínim de relació amb el món de pagès.

Metafísica de los tubos

Amélie Nothomb

Obviament no hi pot haver Baricco sense Nothomb! Tot haver-lo qualificat sols amb tres estrelles, crec que com a d’altres llibres de la Nothomb, caldria especificar: la primera part, a on la protagonista és encara un nadó és boníssima, de cinc estrelles i de gran luxe literari, però a partir de mig llibre perd força. Recomanat per una lectura tranquila (amb predisposició a esverar-se) i sobretot per a qui agradi la Nothomb, ja que dels llibres seus que he llegit ha estat al que he trobat més pura la seva tècnica literària.

Novecento

Alessandro Baricco

Es tracta d’un d’aquells llibres màgics, molt en la línia de Baricco, que entrellacen surrealisme i realitat, bogeria i situacions estrambòtiques (un músic que mai ha baixat del vaixell a on toca) però que deixen un regust de boca de bona literatura, de paraules lligades a la perfecció. Un llibre ideal per llegir d’una tirada, si pot ser en veu alta (és un monòleg pensat per ser representat) i amb una predisposició absoluta a deixar-se absorvir.

Indignació

Philip Roth

Si hi ha un autor que podria dir que en sóc seguidor (juntament amb la Nothomb i en Baricco), aquest és Roth. M’encanta la manera de presentar, o millor dir, retratar les contradiccions de la societat americana, represora de la llibertat alhora que màxima defensora d’aquesta. La raça, la religió, les diferències socials, de sexe o de pensament són un tema recurrent de l’autor americà i si bé en aquest llibre en concret no hi he trobat la força d’altres vegades, hi són tractades profundament. Bon llibre, curt i ràpid de llegir.

La carretera

Cormac McCarthy

La carretera és un d’aquells llibres que no pots deixar fins haver-lo acabat. No crec que existeixi una definició que hi encaixi més, la veritat. És un llibre que a mi m’ha recordat molt al Mecanoscrit del segon origen, per la sensació de solitud extrema que m’ha fet sentir, de l’esperit de supervivència tot i no saber què depara el futur, tal com el de Pedrolo, aquest llibre també s’emmarca en un futur apocalíptic, sense entrar massa en els detalls que l’han provocat. Una narració profunda, que deixa glaçat, amb diàleg curts però amb una intensitat espectacular. Molt, però molt recomanable.

Cosmética del enemigo

Amélie Nothomb

La Nothomb s’ha convertit en un valor segur: els qui hagueu llegit llibres comentats anteriorment, sabreu què vull dir. Cada cop em sorprèn més, i cada cop m’agrada més (exceptuant Ni d’Eva ni d’Adam) i cada cop m’adono que està més sonada. Tant de bo però que tots els sonats del món escrivissin com la Nothomb i deixessin la política! En aquesta ocasió, en aquest llibre curt i de lectura ràpida, ens endinsa en la trobada casual a una sala d’espera d’un aeroport entre un home de negocis i un extrany pesat que no para d’atormentar-lo amb les seves ànsies de conversa. Molt recomanable, sobretot ara a l’estiu, per llegir tot esperant un vol.

Un mundo feliz

Aldous Huxley

Per primer cop a la vida, vaig llegir al carrer. Abans, sols ho havia fet en algunes ocasions, però a diferència de amb Un mundo feliz, sempre ho havia fet assentat a algun banc. Aquest llibre, de ciència ficció futurista, completa la meva trilogia politicosocial literària personal, juntament amb 1984 i Fahrenheit 451 on els mals que els autors entreveien als nous temps quedaven projectat ens societats on aquests pensament eren portats a l’extrem. A Un mundo feliz, l’autor centra l’acció en una societat on tothom està predestinat genèticament i socialment i a on els humans han perdut tota naturalesa humana. El recomanaria absolutament a tothom, certament el trobo imprescindible.

Funàmbuls de llum

Edgar Alemany

He de reconèixer que no sóc un lector massa bo de poesia. No me n’amago pas, però no ho faig pas amb orgull ni molt menys. És d’aquelles coses a les quals dec un esforç, pendent des de fa molt de temps. Això però, no treu que de tant en tant, faci algun tastet poètic. Per casualitat va arribar-me aquest llibre de poemes d’un jove menorquí de Ciutadella que sembla ser que ara viu a Barcelona. El llibre en si, molt curt de llegir si es fa d’una tirada, però molt lent i melós si es fa com s’ha de fer, m’ha agradat molt. De fet, si només l’hi he otorgat quatre estrelles no ha estat per culpa de n’Edgar, sinó per culpa meva: la meva incultura poètica només em permet guiar-me per allò que a mi m’ha despertat. Ara bé, potser és d’això del que es tracta…

La solitud dels nombres primers

Paolo Giordano

Primer best-seller de Sant Jordi que em llegeixo aquest any. Tot i fer-me il·lusió, ja que sóc un fan de Baricco i potser buscava una nova referència literària moderna italiana, aquest llibre m’ha decepcionat una mica bastant. Tot i que considero que la història és bastant tòpica (l’amor destructiu però indestructible) la seva realització no m’ha semblat massa acosenguida. No l’he trobat tant profund com m’esperava, ni tant ben escrit com hauria desitjat. Sols té petits moments de bona literatura i la resta no és en molts casos, ni tant sols distreta. És d’aquells llibres que deixes sense protestar si durant la seva lectura has de fer alguna altra tasca. Per tant doncs, no el recomanaria massa, la veritat, a ningú. Però bé: també és necessari llegir mals llibres no? Per tot allò dels oposats i això. Potser si: el recomano a tothom per poder aprendre a apreciar els altres llibres que llegiu.

Biografia de la fam

Amélie Nothomb

Nou pas reconciliatòri amb la Nothomb. A Biografia de la fam, podem entendre com la gana condiciona la vida de l’escriptora, com va viure els seus primers anys encegada amb el menjar i com aquesta gana l’ha acompanyat tota la vida. Una autèntica apologia de l’innanició, molt ben escrita però potser m’he trobat amb que ja començó a estar cansat dels temes estrictament autobiogràfics de la belga. Al Sabotatge amorós, també de Nothomb, hi vaig trobar més surrealisme que no pas en aquest. M’ha agradat, però tampoc en excés.

Antichrista

Amélie Nothomb

Feliç retrobada amb la ploma de Nothomb: Antichrista representa l’essència de l’escriptora, del seu esperit de malabarista d’històries i si us he de ser franc, de la morbositat de l’espionatge de vides aliènes que són alhora tant fràgils i tant desconcertants. Crec que juntament amb Àcid súlfúric, ha estat un dels llibres que més rapidament m’han enganxat, que més veloçment m’han obligat a buscar estones mortes entre llibres d’Ecologia per satisfer la dosi necessària per seguir tranquil. Certament, espero que sigui un feliç reencontre després del xoc emocional (no en el sentit positiu) que suposà Ni d’Eva ni d’Adam.

Ni d’Eva ni d’Adam

Amélie Nothomb

Si us he de ser franc, la Nothomb és ara mateix és juntament amb Baricco, la meva escriptora de capçalera. És per això que un dels llibres que em vaig comprar per Sant Jordi havia de ser, obligatòriament, o d’un o de l’altre. I finalment, em vaig decidir per l’últim de la belga. Ni d’Eva ni d’Adam, ens endinsa una mica més en la biografia de l’escriptora, a cavall entre Europa i el Japó, i en aquest cas, ens relata el seu retrobament amb la cultura nipona. Lluny de ser el que m’esperava, he trobat que aquest llibre m’ha aportat molt menys dels que a priori hagués desitjat. Un calfred em va recórrer l’espinada quan me’l vaig acabar: no podia deixar de pensar que potser, com Auster, Nothomb ja havia arribat al zènit de la seva literatura i que per tant, més valia recuperar novel·les anteriors. Acte reflex: corrent cap a l’Abbacus a comprar-me dos llibres seus més antics i que aviat us comentaré!

Firmin

Sam Savage

De vegades, certs llibres et van sonant al cap i cada vegada que els veus a llibreries o sents que algú en parla, t’entren unes ganes boges de llegir-los. Això em passà amb Firmin, un llibre sobre una rata molt especial, que narra des del seu punt de vista animal però humanitzat la seva particular osmovisió des del sostre d’una llibreria atrotinada estant. M’ha agradat bastant, cal dir també que les expectatives eren bastant elevades i que per tant, era difícil superar el repte. Però Firmin sens dubte ho ha aconseguit. Alhora, és un d’aquells llibres que no saps massa perquè t’encomana unes ansies de seguir llegint (no necessariament del mateix autor) bojament i ara que s’acosta Sant Jordi, s’agraeix. Un plaer!

La pàtria aliena de Vikram Lall

M.G. Vassanji

Última parada del meu periple de literatura sobre Àfrica. En aquest cas, el llibre en qüestió tracta l’època de les descolonitzacions i els posteriors bastiments de països independents. Però el que realment m’ha agradat molt, ha estat el plantejament que fa el llibre i com s’estructura: el seu protagonista, en Vikram, explica en primera persona i a tall de autobiografia el seu periple vital des de que és un nen i el seu país d’independitza fins a la seva entrada a les esferes de poder més corruptes, entrellaçant històries de la seva vida personal, familiar i social amb detalls antropològics i sociopolítics.

Molt recomanable, malgrat les primeres pàgines es fan una mica carregosses.

L’africà

J.M.G. Le Clézio

Segona parada del trajecte per Àfrica: un llibre del Premi Nobel 2008 que relata en un format autobiogràfic els records d’infància d’un mestís de pares europeus i africans. Malgrat tenir alguns paràgrafs sublims, no m’ha acabat d’atrapar. La seva prosa és d’una lentitut extenuant, massa fins i tot. El recomanaria a aquells que tinguin la voluntat de llegir premis nobels per saber de quin peu calcen els de l’Acadèmia. Tot i així, no el recomanaria massa… segurament és un d’aquells llibres que llegeixes amb certa il·lusió i que t’acaben decepcionant. Tot i així, és relativament curt o sigui que tampoc no és una penitència massa acusada.

Eben

Ryszard Kapuscinski

Inici d’un trajecte o si més no, empenta que em portà a iniciar-lo. Aquest fabulós llibre de Kapuscinski és una crònica dels seus viatge pel continent africà durant l’època de les independències de les antigues colònies. Lluny de voler esdevenir una mena de guia de viatges, Kapuscinskifa un retrat molt acurat de les diferents sensibilitats, costums i ètnies que habiten l’àfrica. Hi ha part d’estudi antropològic, però també és un recull de les mil i una peripècies que l’autor pateix al continent negre, algunes de les quals l’acosten bastant a la mort. És un llibre molt recomanable inclús per gent no massa predisposada a entrar en temes de sociopolítica ni etnicisme. De fet, la lectura d’aquest llibre em comporta un condicionament en l’elecció de les lectures posteriors, com podreu veure a continuació.

Les veus del Pamano

Jaume Cabré

Es tracta d’una petita gran joia. Una descoberta que permet al lector endinsar-se en una història rica, complicada, profunda i que sobretot atrapa. Des de la primera pàgina, t’empeny a esperar amb delit la seguent, una rera l’altra fins al final. La profunditat dels seus personatges fa que cada un d’ells et marqui, t’inquieti, et deixi per sempre més una senyal a la ment.

Podriem qualificar-lo com un llibre de història-ficció: transcorre a cavall entre la nostra època, el franquisme i la postguerra. Situat a un petit poble del Pallars, on el paisatge esdevé alhora context i personatge, on el passat esdevé un matis del present.

Sens dubte un dels millors llibres que mai he llegit. La història en majúscula.

Àcid sulfúric

Amélie Nothomb

Per casualitat, un dia em va arribar aquest llibre a les mans. Desconeixia l’autora i no n’havia sentit a parlar mai. Només us en diré la primera frase:

“I va arribar el moment en què no en tenien prou amb el patiment dels altres, en necessitaven l’espectacle”

Àcid sulfúric. Llegiu-lo i entendreu el perquè.

Aquesta història

Alessandro Baricco

Una altra petita joia de l’italià, que sap jugar com ningú amb els mots, les frases i els sentiments que s’hi entrellacen. Plena de metàfores visuals, de frases d’aquelles que subratlles per fer-ne cita d’un hipotètic llibre i de petites joies, aquest llibre, malgrat ser prosa és pura poesia.

Una història absurda (un mecànic visionari, una guerra estúpida, un noble esbojarrat, un fill amb una aura d’or) que passada pel sedàs de Baricco prenen la categoria d’obre mestra. De veritat, he disfrutat molt, és un d’aquells llibres que t’enganxa.