Diuen que en molts casos, la mort tot ho perdona.És força trist però que cada vegada que un antic militant falangista (com ja va passar amb Samaranch) traspassa, sembla que només recordem allò que el feu bo, obviant gairebé sempre allò que el condemnaria a seure davant d’un tribunal en qualsevol país civilitzat.
La transició espanyola, ara que els seus pares van deixant la pell de brau, queda cada cop més despullada de dignitat. Ara que ja no hi ha soroll de sabres i tot és relativament més pacífic, molts s’adonen que de modèlica en tingué ben poc. Després de més de 30 anys, potser ja seria hora de reconèixer tots plegats les mancances d’un procés a on no hi va haver perdó sinó oblit i a on els culpables de quaranta anys de dictadura segueixen (i seguiran) vivint tant tranquils. Sempre solen ser tranquils els processos tutelats per la por. Però aquí, quan es demanava ruptura, s’evocaven temps més barroers, talment com si per demanar justícia hagués comportat forçosament una nova guerra civil. Si Fraga fós argentí o alemany, ja hagués passat un temps darrera dels barrots.
I el més sorprenent de Fraga, no és tant que no se’l condemnés pel que va fer durant la seva estada al movimiento, sinó que no se’l condemnés pel que va fer un cop aquest es va maquillar suficientment. I el Prestige? I les amenaces a Catalunya? Això com sempre, queda relegat als confins de la història com a simpàtiques anècdotes. Espanya és un país malalt, que mai farà les paus amb si mateixa fins que no sigui capaç de reconèixer el seu fosc passat.
