Açores – Xoc cultural

Diu la tradició que al viatjar a països estrangers hom sol trobar-se amb l’anomenat xoc cultural.

I jo, que tampoc no sóc diferent a ningú, m’hi he trobat. El meu xoc cultural seria el següent, ampliable amb el temps:

Conducció: a les Açores es condueix fatal. Alhora, els carrers solen ser estrets, fet que fa que salvar la vida diariament caminant per la ciutat sigui certament una proesa a la qual un s’acaba acostumant.

Sense classe mitjana: aquí no hi ha una classe mitjana com a casa nostra. La veritat és que hi ha bastanta degradació social, amb molts problemes de drogues. Les diferències socials però, es troben inclús al mateix carrer a on a poques portes de distància facilment es pot recórrer tota l’escala social.

Barates: un fet sorprenent és la gran quantitat de barates (paneroles) que hi ha. Aquestes paneroles es mouen al seu aire per cases i carrers i la veritat és que és bastant desagradable i també sorprèn l’assoliment de la indiferència per part dels locals.

Micaelense: dins del món de la llengua portuguesa, a la gent de l’illa de Sao Miguel els anomenen micaelenses, i al seu “idioma” també. És força frustrant, que fins i tot pels parlants de portugués sigui complicat d’entendre’s amb ells. O sigui que imagineu els que venim de fòra!

Plou i fa sol: si bé no és una qualitat cultural, és inevitable parlar del temps. Diuen els açorians que en un sol dia, poden aparèixer les quatre estacions. En un primer moment, el més corrent és pensar-se que es tracta d’alguna mena de mite arrelat que els serveix per fer-se els importants. Però amb el pas dels dies, t’adonés que és cientificament cert! D’un matí sense ni un núvol es pot passar rapidament a una tempesta tropical per tornar després a la tranquilitat estival.

Pre-pagament: a molt pocs bars et permeten fer allò tant nostrat d’assentar-se i anar bebent (cafè, cervesa o el que sigui) i llavors anar a pagar. Aquí, es demana, es paga i es disfruta.

I speak english: és molt curiós el nivell sorprenent d’anglès dels açorians. La majoria són capaços de mantenir una conversa fluïda parlant anglès.

Ritme tropical: cal dir que aquí, malgrat no ser una illa tropical propiament dita, el ritme de la gent si que ho és. Si es queda a les 8, possiblement a quarts de nou apareguin i això no només és costum de gent jove. La manera de ser dels açorians és la prototípica d’un cubà o un costariqueny: calma que encara pendriem mal fent-ne via.

Saluda’m o calla: un fet que em va sobtar molt dels açorians és que els costa molt començar a conèixer algú. O si més no, trencar el gel. Ara bé: un cop s’ha començat la conversa, no callen!

De moment, això ha estat el que més m’ha sorprès, llistat que prometo ampliar pròximament