Explicar a un no-català què és ser català és francament complicat. Costa menys, curiosament, fer entendre el fet de que no em senti espanyol a un eslovac o a un turc que no pas a un gallec. Potser serà per tot el tema de l’europeïsme? Estat i nació
Parlant amb espanyols del tema, m’he adonat que a molts els costa distingir entre estat i nació i que per tant, per molts d’ells Catalunya no és una nació perquè no té estat, sense tenir en compte que si això fós cert, els estats no serien res més que agrupacions fetes a la babalà, ja que sense nació ni sentiment nacional, la lògica nacionalista actual basada en els estats seria ilògica. Alhora, m’he adonat que a molts els manca l’argumentació: Catalunya no és una nació. Porqué? Pues porque no. I així fins a on es pon el sol.
Estat-nació
Molts espanyols doncs, tenen encara incorporat a l’imaginari el concepte decimònic de l’estat-nació jacobí, a on tot allò que queda dins les mateixes fronteres és (o ha de ser) irremediablement la mateixa nació. Els costa entendre que hi hagi gent a dins l’Estat Espanyol que diguin que no són espanyols i els destarota molt quan se’ls hi planteja que un català obviament forma part de l’Estat espanyol (o francès o italià) peruquè aquest en el fons és sols un pur formalisme administratiu, però que no ens sentim part de la nació espanyola/castellana perquè aquesta no ens és pròpia. Si mai us trobeu en una situació d’aquestes, hi ha un exemple que els costa de superar: serien francesos (de la nació francesa) si el país veí els conquistés? Ells mateixos es contesten.
Estat de la nació
Tanmateix, un no només s’adona de la poca comprensió cap a l’independentisme sinó que l’estat de l’Estat i l’estat de la Nació són realment preocupants. He quedat sorprès, i molt, del baix nivell d’anglès que té la gent vinguda des de l’Estat espanyol. No vull dir amb això que siguem i siguin rucs, sinó que és en situacions com aquestes, quan un s’adona del fracàs del sistema educatiu que ens ha tocat viure a molts. En fi, sempre ens quedarà el Barça…
imagina’t si es complicat que jo soc català de tota la vida i encara no he entés ni remotament el significat de “nació” com a terme objectiu i racional, més enllà de “comunittat sociolingüística”….
Al meu entendre una nació és una acceptació d’una col·lectivitat (supramunicipal obviament), que implica (o no) lingüistica i cultura, però invariablement sociologia i sentiment de pertinença. Clar que és una definició difícil i jo tampoc no la tinc excessivament clara, però al que em referia és que l’argumentari dels espanyols amb qui vaig xerrar era que no ho erem i punt, que no erem nosaltres qui ho decidiem o qui ho teniem clar (o no) sinó una llei. Això és el que em va molestar (tot i que va ser una discusió entre amics obviament, sense acabar cridant ni molt menys) ja que era el reflex del que pensa en el fons Espanya. El que jo els volia fer entendre era que sota el meu punt de vista un Estat no és res més que una ordenació territorial jurídica, que no té necessariament validesa sentimental, a diferència de la nació. Com si tu ara em dius que sóc xinès o vietnamita: em sembla perfecte, però sóc català i no em pots pas obligar a sentir-me d’una nació que no és la meva només perquè formi part d’un Estat. I els hi costa, els hi costa…
ser català és simplement el fet d’haver creat vincles amb catalunya!
no hay mas!
[s. XIV; del ll. vĭncŭlum 'lligam', i aquest, de vĭncīre 'lligar']
m 1 ant Objecte per a estrènyer o unir dues coses; lligam.
2 fig 1 Lligam moral, unió, relació, sovint subjecció, que hi ha entre dues persones. Estrènyer els vincles d’amistat. Vincle matrimonial.
2 DR CIV Subjecció de béns, amb prohibició d’alienar-los, a una fundació determinada o a una forma de successió ordenada pel fundador del vincle.
3 DR CIV Conjunt de béns adscrits a una fundació.
O sigui que si jo he creat un vincle amb la República Txeca per qualsevol cosa em puc considerar txec?
Parlem-ne.
Et pots sonsiderar txec si et sents txec, crec jo! molts immigrants acaben sentint-se part del país d’acollida no?
xirolai, això de la diferència del concepte “nació” i “estat” ho eplica molt bé Josep Maria Ainaud, amb qui vaig tenir el plaer de parlar l’altre dia en un acte entre amics. Tenim una entrevista enregistrada d’hora i mitja on debatem sobre aquest tema i la seua tasca en la postguerra. A veure si te la faig arribar. De moment, a Memoria.cat (el precedent que volem imitar Palestra -grup catalanista- en l’aspecte de les entrevistes i com les presenten a la xarxa) hi ha penjat un vídeo d’uns 2 minuts sobre el tema. La claveu.
Per cert, entrava per demanar-te que ens tingues més informats de l’aventura, home, del teu dia a dia a les Açores, que vas dir que ho faries pel blog. I m’has temptat i he acabat escrivint.
Hi estic d’acord Gemma! Volem saber què fas!