Açores

Marxar

A ningú l’hi agrada marxar d’un lloc a on està bé, a on està integrat i a on se sent a gust. Però a la vida, se’ns permeten pocs plaers més enllà dels viaranys de la rutina diaria. Excepte quan un decideix marxar, no per fugir sinó per enriquir-se, per impregnar-se del sentit que aquesta vida se suposa que té. Woody Allen deia a Annie Hall, que la vida és una merda, i a sobre és curta.

Partir a les Açores d’Erasmus no havia estat sens dubte un somni que hagués tingut des de petit. Quan deia què volia ser de gran, inclús fa uns pocs anyets, de cap manera hagués dit mai que volia marxar. I que ho volia fer a les Açores, encara menys.

És un regust extrany, el que queda quan fas un viatge d’aquesta mena. Per una banda, encara parlant sense conèixer el resultat final de tot plegat, hom pot caure al parany de pensar que dins d’aquest exili, perquè la primera impressió és que no deixa de ser això, s’hi amaga un cert ressentiment vital, una desafecció cap a tot allò que rodeja al viatger a la seva terra d’origen. I crec sincerament que és un error garrafal: qui viatja no fuig de res, sinó que cerca, pretén entendre i entendre’s i enriquir-se d’aquelles coses que no es poden comprar facilment. En definitiva: que qui fuig és un exiliat, però qui cerca, un viatger. Malgrat tot, un no pot evitar sentir certa nostàlgia. Dolça Catalunya…

Ara bé, és per això que marxo: per sentir que encara em corre sang a les venes i que aquesta, no està prou rovellada per escalfar un cos jove, que creix però encara embolcalla una vida per esclatar en la seva plenitud. Per sentit que sóc d’on sóc i que em sento capacitat d’enyorar perquè sé que el que deixo (momentaniament) enrera és valuós (vital m’atreviria a dir) per a mi.

Molts cops ens hem preguntat què ens enduriem a una illa deserta: allà a on vaig, no és una illa deserta ni molt menys, però poc l’hi falta. I què m’enduc?

Esperar

Les esperes, sempre són llargues. Mai abans, havia hagut d’esperar-me tant de temps a un aeroport sense massa res a fer i carregant maletes amunt i avall. Lisboa és una ciutat màgica, amb allò que les grans ciutats han anat perdent amb el pas dels anys encara impregnant-ne la fesonomia. Però l’aeroport és gris, balder, inhumà. Certament, era plenament conscient que quan arribés, m’hauria de passar el matí esperant un vol fins al migdia però renoi, és bastant poc apassionant.

Si una cosa m’ha despertat l’aeroport de Lisboa, és sens dubte unes ganes boges de començar a dominar la llengua dels portuguesos més enllà de les quatre bajanades per turistes que ara sé dir.

Arribar

El primer que hom nota quan arriba a Ponta Delgada, és una xafogor espectacular. Suar aquí, és gairebé tant inevitable com respirar, i pels que no hi estem acostumats, encara és pitjor. Se suposa (i espero) que com a tot, un s’hi acabarà acostumant. Llavors, el mar. És tant immens que fa que la distància de qualsevol terra propera es magnifiqui d’una manera bestial, infinita, eterna. Això certament, és Finisterre, una illa a la fi del món. Més enllà, aigua fins a on barca la vista (Y a la mierda también el jazz!).

El segon motiu de sorpresa del viatger, és el temps. Si fa sol, pot durar minuts i si plou també. És un clima sever, barroer, dur. Com diuen aquí, les quatre estacions poden passar en un sol dia.

Instal·lar-se

L’habitació del viatger és molt petita, això ja se sap, però mai havia pensat que ho pogués ser tant. Imagineu una presó: passadissos inacabables, amb portes cada dos metres i una cuina a on no hi ha ni paelles al final de tot. Darrera la porta, dos llits minúsculs, un bany i una dutxa a on amb prou feines un pot entrar i dos petits escriptoris a on se suposa hi cap alguna cosa més que un llibre obert. Primera missió del viatger: buscar un lloc millor.

Començar

Situar els llocs a Ponta Delgada és difícil: molts carrers conserven a les plaques els noms antics (desconec si a causa de l’arribada de la democràcia es canviaren) però als mapes sòls hi apareixen els nous i per tant, a vegades trobar un carrer que algun vianant t’ha indicat amb un nom antic és impossible. Alhora, acostumat a mapes de ciutats més grans, la correlació entre distància sobre el paper i la realitat és complicada d’establir. Dissabte, mentre passejava, em vaig saltar amb tres o quatre gambades carrers sencers. Però bé: de moment sembla un lloc mitjanament acollidor.

Com era d’esperar, la primera cosa que he fet ha estat situar la universitat, per si de cas. Després, l’inevitable cafè (a la residència no hi ha cafeteres). Després, l’inici de la cerca d’un lloc a on viure comença, no massa productivament. És dissabte i no hi ha res obert, les immobiliaries són tancades i els telèfons escrits al diari comuniquen amb un to curiós. Tot esperant dilluns, suar és rutinari. L’objectiu del cap de setmana: fer una mica de turisme per la ciutat i un cop comenci el curs, intentar arreglar els petits detalls pendents.

Conèixer

Ponta Delgada és d’aquelles ciutats que tenen un encant extrany que no se sap ben bé d’on raja però hi és. Per cert: un sol dia és més que suficient per haver visitat tot allò interessant dins la ciutat (exceptuant es clar, que es vulguin visitar els suburbis calcats als de qualsevol altra lloc del món). La ciutat té una mida com Vic, però sense la pudor de la capital de la comarca veïna, ni tampoc els vigatans, ni el mercat… en fi, que és una semblança purament demogràfica.

I fins aquí la primera impressió! El diario dos Açores seguirà informant!