Ja fa uns dies que va morir Michael Jackson, icona dels 90. I també feia dies que des d’aquí volia comentar no sols la seva mort sinó la seva vida i obra (i miracles).No va tenir una vida gens fàcil. Des de sempre, va viure en una espècie de bombolla extranya, contruida per ell mateix però no a voluntat seva. Veient com ha acabat i com va viure tant de temps, sempre m’havia semblat que era un pobre home que només volia viure allò que no va poder viure quan ja no ho podia viure. Era un nen en el fons, que maldava per viure una infància que l’hi va ser presa.
Musicalment he de reconèixer que no em va agradar mai massa, excepció feta de algunes cançons puntuals, però sempre em va fascinar la seva figura. Potser més que fascinar, el que passava era que, com a molts, ens cridava l’atenció per la seva singularitat. Tot en ell era certament extrany: el canvi de color, la pedofília (una perversió mai demostrada però acceptada socialment com un estigma inamobible), les excentricitats, el síndrome de Peter Pan…
Jackson sense cap mena de dubte va contribuir ampliament a fer un salt endavant en la música popular de finals del segle passat. La seva visió dels videoclips, el seu estil de ball, la mitomania que despertava, van canviar la música. De fet, costa pensar en els 90 globalment sense la seva banda sonora.
Per tant doncs, voldria fer-li un petit homenatge no com a admirador ni com a mitòman, sinó com a persona humana. Quan mor un nen, la pena és inevitable.
