Durant molts anys, els catalans haviem somiat que un dia podriem ser com els països nòrdics.
Països cultes, atrevits, innovadors, socialment justos i avançats democràticament. Voliem importar un model de societat del benestar, que si bé té pegues sembla que de moment ha aconseguit l’honor de ser el que ha fet que la gent visqui millor. Intentavem ser com els suecs, noruecs i veïns sense deixar de ser catalans, cosa bastant complicada d’altra banda. Però resulta que han passat els anys i el somni nòrdic cada cop queda més lluny. De fet, a jutjar per la qualitat de la classe política actual, ens dirigim més cap a un berlusconisme que no pas cap a una societat del benestar (que sigui per tothom).
Però casualment, el somni nòrdic sembla haver-se revifat de la mà de qui menys pensavem: l’amigo ZP ha anunciat un ambiciós pla de rodalies que compta amb una inversió de més de 4000 milions per reparar les nostres línies de rodalies i (atenció!) fer-ne una de nova que no passi pel Cap i casal. Però de moment, només en tenim la promesa i les obres segueixen aturades. Però el Mister Marshall mesetari ja ens ho ha promès.Curiosa la sensació que deixa ZP: costa més que compleixi que no pas que prometi.
A la capital mentrestant, la Estació del Sol ha estat innaugurada amb tots els honors. És una grandíssima estació, moderna, eficient i molt bonica visualment. Molt pròpia de la capital d’un país modern (o de la moderna capital d’un país extrany). I a sobre, s’anuncien 5000 milions més de Foment cap a Madrid per millorar encara més (si, encara més!) les ja bones infraestructures ferroviaries de la capital. Resulta que potser l’aproximació nòrdica que tant anhelavem en realitat no era social o econòmica, sinó meteorològica: nosaltres, els nòrdics, tindrem l’honor de veure el Sol, la gran estació símbol de la modernitat de resquitllo, lluny i brillant sense massa força. Al sol, han decidit que l’hi toca il·luminar altres caps. Del que no ens escaparem nosaltres, és de la nit perenne…
