Aquests dies, a les terres de ponent, l’exèrcit espanyol ha estat fent unes maniobres de paracaigudisme a una zona protegida. El que ens hauria d’extranyar en un país normal i avançat, no hauria de ser tant el fet en si sinó el tractament que ha rebut. Enlloc de ser criticat i censurat per tots, ha estat catalogat com a notícia curiosa per molt telenotícies, això és clar, els que n’han fet esment.
Resulta però, que al país on vivim, la conservació d’espais naturals es fa com la majoria de les coses que fem: malament. Ens limitem a marcar uns terrenys, a catalogar-los com a espai protegit i au, a esperar que la mare natura s’autoreguli si mateixa (quin mal que ha fet Lovelock!) i com a molt, a posar quatre cartellets explicatius i (en el millor dels casos) a muntar taules de picnic per evitar que els visitants cometin el disbarat de menjar sota una arbre protegit. I dic arbre en genèric perquè molts cops ni tant sols sabem oficialment quin arbre és, ja que enlloc de catalogar i protegir amb mesures efectives els nostres espais naturals, els oblidem i ens dediquem a comptar quantes hectàrees de terreny es troben sota protecció.
I per tant doncs, què van fer els militars? Allò que els pertoca: perdre el temps amunt i avall sense cap altra feina que anar a fer quatre saltirons amb paracaigues. Si tenim aquesta mena d’exèrcit, que hauria de ser el primer a preocupar-se pels espais naturals que configuren la sacrosanta pàtria i enlloc d’això els trepitgen i malmeten, com pretenem que els governs facin bones polítiques conservacionistes? A qualsevol altre país (excepte potser Uganda i similars) l’actuació dels militars hauria estat ràpidament tractada d’urgència als parlaments que pertoqués, i si es tracta d’un error, aquest s’hauria corregit sense més espera.
Però en fi, vivim a on vivim i hi seguirem visquent fins que no fem un cop de cap. O fins que ens la fotem de tal manera que no ens quedi cap altra sortida…
