Les eleccions europees han estat de nou, un gran fracàs. Construïr una realitat supranacional (i sobretot, supraestatal) no ha estat mai fàcil si s’ha intentat fer pacificament. Només han funcionat correctament com a ens unitari els grans imperis i els règims totalitaris i per tant, tampoc no podem prendre’ls com a referent. Cada un dels molts pobles que integren això que anomenem Europa, obviament no vol perdre el seu poder per decidir el seu futur, ni tant sols els que com nosaltres, poc tenim a decidir.
Però què és Europa? Aquesta és la pregunta que assola la ment continental des de la seva unió ara ja fa una pila d’anys. Aquesta incertesa en el projecte, fa que sigui molt complicat marcar-ne elsobjectius finals: volem ser una unió econòmica o política? volem compartir lleis i drets o sols la Champions? pretenem acabar sent catalans i europeus o preferim quedar-nos amb la nació que ens és més pròxima? Busquem un futur comú o preferim seguir avançant maldestrament mica en mica?
Si a la majoria d’eleccions menors (en nombre i quantitat d’electors) ja hi ha un distanciament brutal entre els polítics i els ciutadans, si molta gent no sent proper ni tant sols el seu alcalde, com pretenem que la gent senti proper un parlament que veiem tant llunyà? Com pretenem d’altra banda que els Estats, autèntics vertebradors (per bé i per mal) de la unitat i acció europea es buidin de poder si ja els costa fer-ho amb les nacions que guarden a les seves entranyes? Podem crear de l’aiguabarreix de parlars, de cultures, d’històries una unitat real? Podrem mai creure en Europa? Podrà Europa?
