L’encenedor polític

De xic, em solia cridar l’atenció el conte del vestit nou de l’emperador. Em feia una gràcia especial quan m’imaginava l’escena de l’emperador baixant nu pel carrer principal i tothom aplaudint fent veure que no veia que anava despullat.Aquests dies, el nostre país viu una situació similar: despullat, baixem pel carrer principal de l’Estat, davant d’uns lleons que ens miren amenaçadors i que ens recorden a qui ens devem, pensant que portem un vestit adient (tampoc no massa presumptuós, no fós cas que ultratgessim la rectitud del regne).

Un a un, altres emperadors passaran per palau a lloar les glòries d’aquesta solidaritat que ens recordaran que és infranquejable i que sens dubte, no podrem de cap de les maneres ultrapassar, encara que ens suposi malviure vint-i-cinc anys més.

Enviarem els (nostres) representants, vestits de gala i ens els tornaran despullats, tapant-se les vergonyes i el pitjor de tot, conscients de la seva nuesa. Ens miraran els ulls i ens recordaran que la seva desprovisió de roba és alhora la nostra, que tot el nostre país correrà nu carrer avall i que riuran de nosaltres a la cara, sense amagar-se ni tant sols tenir un mínim de respecte. A nosaltres no se’ns permet ni tant sols la llicencia de l’autoengany. No serà pas un nen qui digui al seu pare l’emperador va nu, serà Espanya qui ens despulli.

I nosaltres, conscients de la nostra nuesa, tal volta recordarem aquells dies de festuosos vestits, de vaques magres, de vida plena. Potser aleshores, buscarem dins del baul de los recuerdos i en treurem la vestimenta que en altres temps tant lluïem.

O potser, com sempre, deixarem que un cop davant del mirall, rostre a rostre, el maleït encenedor polític encengui el vestit i de nou, tornem a estar despullats, cremats i de nou, humiliats