La Terra, en una de les moltes trobades nocturnes que manté amb la Lluna, està esverada. Feia temps que tenia un mal de ventre bastant molest, que la feia malviure. De fet, ja d’altres vegades n’havia comentat els símptomes amb la Lluna i aquesta, freda com sempre, no els hi donà importància.Però avui Terra es troba millor. Anà ja fa dies a cal Doctor i aquest l’hi receptà una pildora fosca que (deia ell) feia miràcles. Dubtà un temps (mai l’hi havien agradat massa els medicaments) i si se’n podia escapar prou que ho feia.
Lluna se la mira i no se’n sap avenir: avui la veu radiant, encara amb tos i problemes respiratoris però amb un somriure i una llum als ulls que no havia vist des de feia dècades (i mira que fa temps que es coneixen). No sabia si era a causa d’allò que el Doctor l’hi receptà o si el simple fet de saber-se malalta l’havia empès a portar una millor vida i en conseqüència, a trobar-se francament millor.
Terra continuà explicant el miracle del seu tractament: recorda que quan arribà a casa amb la pastilleta degudament embolicada (els planetes solen usar genèrics) la deixa sobre la tauleta. L’hi racava de pendre-se-la, però ho acabà fent. El dia abans de guarir-se a la nit, tot i el moment de dubte final, se l’empassà i deixà que fés efecte. L’endemà, s’aixecà i es mirà al mirall, sense gairebé reconèixer el reflex enllaganyat que aquest l’hi presentava.
Terra -deia- que no sabia si l’efecte de la pastilla havia estat terapèutic o sols emmascarador, un sedant, un brusc tel d’engany que amagués l’abast real del problema.
Lluna se la mirà, incrèdula, freda com sempre i digué:
I no hauria igualment valgut la pena?
