Quan tot s’enfonsa

Hi ha moments a la vida on un s’adona que tot allò en què creia s’està enfonsant. Diuen que l’últim que es perd és l’esperança i de fet aquells que ho diuen no els falta raó.

El Barça ha passat per una temporada bastant surrealista: veniem d’on veniem i no teniem massa clar a on voliem arribar (o si més no, com preteniem arribar-hi).

No sabien abans d’ahir que el partit contra el Madrid era l’última opció per salvar no ja la temporada sinó la dignitat? Ningú no s’havia plantejat abans que aquest cicle estava acabat? Calia fer-nos empassar tota la decadència de l’equip i la traca final? Pot algú pensar que es pot reduir el problema a un error tàctic o d’estratègia? Laporta continuarà tant cec i no assumirà que ell és part del motiu de la caiguda d’un equip però que en pot ser la solució? Serem valents aquest any per fer la neteja que s’hagués hagut de fer el juliol passat? Continuarem comportant-nos com un equip mediocre però amb jugadors de primera linia? Es repetiran les escenes patètiques d’aquesta temporada, com el fet de no entrenar a la Ciutat Esportiva només per desig dels jugadors? Avançarà prou la ciència per aconseguir clonar Touré abans del juny? Permetrem que els jugadors segueixin sense ser conscients del que suposa portar l’escut culé sobre el cor? Continuaran les disputes entre Laportistes i Rosellistes o per una vegada a la vida ens deixarem d’ismes i serem tots culés?