Obrir els ulls

Esquerra s’assentà al seient (que trobà molt còmode) de davant la taula del Doctor Carretero. Es miraren l’un a l’altre i després d’un tens silenci, començà la visita. El Doctor aixecà el braç, indicant a la pacient que s’estirés al sofà negre de darrera aquella còmode cadira.

La primera pregunta del Doctor va ser molt clara:

- Què l’hi passa?

Esquerra s’esparverà: feia anys que ningú no l’hi feia aquella pregunta. Aleshores pensà per si mateixa que potser era aquesta l’arrel de tots els seus mals: se sentia malament però no s’havia plantejat mai que potser aquella dolència no era casualistica sinó amb una causa mèdica. Seguidament, després de respirar profundament, Esquerra decidí buidar el pap: l’hi explicà al Doctor els seus problemes.

D’un temps ençà, tenia un dolor a dins que no la deixava viure: plorava a les nits perquè pensava que ningú no l’estimava. Havia pensat més d’una vegada (tot i que sense capficar-s’hi massa) que potser el problema era que no sabia fer-se entendre o que potser queia malament (a vegades hi ha gent que et cau malament però no saps definir massa el perquè). Però allò era certament impossible, ja que la seva manera de ser forçosament havia de comportar caure bé a la gent: era oberta, progressista, simpàtica i treballadora, entre moltes altres virtuts. Si més no, això és el que creia ella (i si ella ho creia, forçosament havia de ser veritat).

Mentre divagava, el Doctor badallà. Esquerra no ho trobà una falta de respecte i ho va atribuir al cansament del Doctor (llavors es lamentà de no conèixer el cansament del treball). Pensà que potser el seu discurs era calcat al que l’hi etzivaven la majoria dels seus pacients i que potser no era tant greu com es pensava.

Abaixà el cap i començà a plorar. El Doctor la mirava impassiu, sense gesticular. Era aquella la seva teràpia?

- Està casada?

Aquella pregunta l’hi feu aixecar el cap. Quina relació podria tenir la seva vida matrimonial amb els seus maldecaps?

- Si, des de fa cinc anys.

- I com és el seu marit?

Cada vegada dubtava més de la capacitat de diagnosi del Doctor. Mica en mica, en començà a desconfiar i va pensar que potser totes aquelles preguntes responien més a un anhel de xafarderia que a un mètode professional. Com podia ni tant sols insinuar que el seu marit fós causa dels seus mals? Dacord que alguna vegada l’havia maltractat i que sabia perfectament que malgrat el seu bon tarannà l’enganyava amb altres xicotes, però això no era motiu per estar d’aquella manera: Esquerra sabia (i si Esquerra ho sabia, forçosament havia de ser cert) que malgrat les discrepàncies conjugals el matrimoni era una cosa sagrada. Era conscient que no podia pas separar-se de cap de les maneres (què diria la gent? i els veïns? i els companys de butaca?).

Cada cop estava més perduda. Dubtava del Doctor i no entenia la reacció del seu entorn més proper. Perquè l’hi feia el buit la senyora del tercer? i el botiguer de sota casa? i l’home que venia verdures al mercat? i la seva filla que havia marxat feia temps de casa?

De cop, pensà que potser si tanta gent l’hi girava l’esquena, ella tenia el problema. Era obvi però, que allò era impossible. Decidí donar-li una última oportunitat a les capacitats curatives d’aquell metge de muntanya que decidí visitar (a desgrat i d’amagat del seu marit, obviament). No l’hi quedà altra opció que fer el cor fort:

- Doctor, vull que em curi. M’és igual el que em costi. Vull que em curi.

Just quan implorà ajuda, les morenes l’hi feren una punxada.

El Doctor assentí. S’aixecà, rodejà el sofà a on s’havia estirat Esquerra. Mirà per la finestra (encara s’hi veia el riu, malgrat les noves edificacions) i donà un parell de voltes a la sala. Mirà a dreta i esquerra, somrigué i de sobte, clavà una clatellada a la galta esquerra de la pacient.

Esquerra de cop, obrí els ulls. Les feixugues lleganyes es trencaren i notà una bafarada com si tot l’aire del món hagués restat esperant el moment per inundar-l’hi les retines.

Sobtadament, es començà a trobar millor…