Davant la mar

Durant molt temps (fins l’ascens de 2003), ERC s’havia limitat a ser la veu de la consciència de CiU. Amb uns plantejaments utòpics, quimèrics i sense gaire fonament més enllà que l’encesa de l’esperit patriòtic que semblava mancara a CiU, va dedicar-se a deambular pel mapa polític català sense massa rumb ni estrategia

El 2003, superar els 20 diputats al parlament van suposar sens dubte un salt endavant: els fills petits dels convergents s’havien fet grans i la il·lusió va començar a instal·lar-se als rostres dels independentistes: ERC era un partit simpàtic, que semblava disposat a conjugar la rebelia juvenil i una nova manera de fer política, més destinada al país que la butxaca.

No negaré que el primer tripartit em va sorprendre: jo formo part de la generació que mai havia concebut un Barça sense Nuñez ni una Generalitat sense Pujol. Però es va fer el canvi: l’objectiu de la regeneració democràtica i l’objectiu d’un nou Estatut, van tornar a il·lusionar (més encara quan per sorpresa l‘amigo va arribar a la Moncloa). No som federalistes, però des d’una Espanya federal és molt més fàcil fer el salt cap a l’objectiu final.

Passa el temps i ERC cada cop és més esquerra. Primeres pluges fines i indecisió davant de les retallades del Guerra i Companyia. Els catalans, traïts per CiU i PSOE però també per Carod i Puigcercós, que malgrat aconseguir mantenir part dels més de vint diputats (cada cop menys però…) segueixen jugant a marejar la pardiu i deixen entreveure que potser un pacte amb la sucursal del PSOE no serà tant fàcil de repetir.

Com pot pensar un independentista que un partit independentista farà president a Montilla que no peca d’espanyolitat de naixament sinó de pensament i de tarannà? Molts encara ens ho preguntem.

Però avui, pot ser l’inici d’un nou temps.

Som davant del mar. Hem reculat uns metres i més enllà, ens espera el destí (que ningú nega dificultós). Girarem cua, aplaudirem les misèries pròpies i alienes o aquest retrocés ens servirà per prendre l’embranzida definitiva?