Per prenyada, catalanista i pacifista

Carme Chacón no és ni ha estat mai una persona que m’hagi agradat mai massa. Escaladora política professional, ha representat sempre el tipus de persona que no m’agrada que sigui precisament política i per tant, amb capacitat de dirigir el meu futur.

Quan vaig saber que ZP l’havia nomenat ministra de Defensa, no vaig poder evitar riure. Un riure sincer, ja que veia en aquesta jugada l’operació de cirurgia estètica Iraq II, quatre anys després, situant una dona davant de l’exèrcit (i ser per tant, molt progre i tota la pesca). Ara bé, el que no m’esperava era la reacció dels militars: no només molesta que sigui una dona (i a sobre prenyada!) sinó que sigui pacifista i catalanista (?).

Cal dir que primerament discrepo del concepte de catalanista dels membres de l’exèrcit espanyol (Chacón al meu entendre, és una espanyolista, light si voleu, però del mateix color que Bono i Guerra). Però tot i així, quin problema hi hauria si ho fós? No es passen el dia repetint-nos que som espanyols? No resultarà que el problema real no és que sigui catalanista sinó que és catalana? No ens havien vengut que teniem un exèrcit modèlic, modern, democràtic, que seguia el ritme de progrés social i mental de la societat? No haviem quedat que aquest exèrcit malgrat vetllar per la unidad de la pátria era respectuós amb les diferents sensibilitats nacionals de l’Estat? És el nostre exèrcit un exèrcit del segle XXI o del segle XX? O XIX? O de més enllà encara? I quin problema hi hauria si la ministra de defensa d’un país fós pacifista? Que potser per ser-ho s’ha de ser belicista i començar a enviar tropes a tort i a dret?

Perquè la cabra té indigestions precisament avui?