Maleïts pagesos!

Aquests dies, degut al problema de la sequera i les solucions superguais del nostre conseller de Medi Ambient, ha tornat a sortir a la llum el debat de l’ús que la pagesia lleidatana (i per extensió, la pagesia catalana en general) de l’aigua.

Puc entendre que fins a un punt, gent com l’amic Cuní s’escandalitzin pel fet que el 70% de l’aigua l’usi un sector que no aporta ni un 5% del PIB català quan a la gran Barcelona hi comença a crèixer el temor de restriccions hídriques de cara a l’estiu i tardor vinents. El cel altra vegada ens juga una mala passada i sense aigua afloren la sang i les viceres, al mateix ritme que el poble de Sau torna a veure la llum.

Per una banda, comprenc l’emprenyament del senyor Cuní. Entenc perfectament la seva opinió i crec lògic considerar injust que els regants de Lleida no vulguin cedir els excedents d’aigua a Barcelona (un tema a part seria considerar quina quantitat d’excedents podrien transvassar (perdó! cedir temporalment) les Terres de Lleida i si amb aquesta quantitat n’hi hauria realment prou per solventar el problema).

Però aquest debat m’impedeix opinar sense considerar-ne primer uns altres. Que potser el problema de fons no és un descontentament del territori envers la capital catalana? Que potser no existeix la possibilitat que no sigui només Lleida, sinó la Catalunya que viu més enllà de Collserola se senti utilitzada pel poder barceloní i es vegi a si mateixa com un refugi lúdic i material a disposició de la gran metropoli?

El gran problema actual de Catalunya (deixant de banda altres qüestions) és l’abandonament del territori. Hem dissenyat un país (uns per activa i d’altres per mirar cap a una altra banda) en mans d’una gent que conep el país com una gran àrea metropolitana, amb un centre de treball-oci-negoci-progrés (Barcelona) i un jardinet on situar-hi tot allò molest (grans infraestructures viàries, energètiques, de gestió de residus, de superproducció alimentària, etc) i a disposició del Cap i casal, que és la resta de Catalunya.

Jo que no he nascut ni crescut a la gran ciutat, m’adono ara de la contrucció nacional radial que s’ha dut a terme des de la transició. Què passa si els regants de Lleida no tenen aigua per regar els seus camps? Res. Allò que importa és l’aigua per Barcelona (a vegades fins i tot, em donen a entendre que a Lleida hi ha tanta aigua que per anar de Linyola a Balaguer val més agafar el Ferri)

L’altre gran tema derivat d’aquests és la pagesia i per extensió el món rura. Cal dir que considero que l’hi cal una renovació a fons, tant de metodologia productiva com de independització de les subvencions per fer del camp un sector realment productiu. Però a banda d’això, crec que s’està dimonitzant un sector clau del nostre país, no tant a nivell econòmic sinó a nivell de gestió del territori. Algú s’ha parat a pensar des de quan han augmentat els grans incendis (malgrat la dinàmica natural dels boscos mediterranis)? Ningú creu que potser aquest augment té una relació directa amb l’abandonament del camp i el pas de àrees de pastura o conreu a àrees forestals?

No podem considerar la pagesia unicament com un sector més dins del pool econòmic català: s’ha de reconèixer també la seva tasca en la gestió del territori i en l’ordenament d’aquest (i per tant, denunciar-ne també els errors i mancances).

Si permetem la mort de la pagesia i l’èxode rural, ens trobarem amb un país fragmentat, mort i el que em sembla pitjor de tot, urbà. I em sembla el pitjor de tot perquè considero que les grans ciutat són antihumanes per naturalesa: els homes, ens agradi o no, som part de la natura i l’alienació del món natural que ens rodeja comportarà un cataclisme social i la mort d’una part fonamental del nostre imaginari col·lectiu com a poble.