Som un país ben peculiar. Ens costa dir que som una nació (de moment, que ja és un pas, hem decidit ser un preàmbul), que la nostra llengua és el català i que el nostre passat no és, si més no no crec que ho sigui, envejat per altres nacions del món. Tampoc no som precisament gaire propensos a demanar alto y claro que volem la independència i preferim parlar de dret a decidir.
Però som el que som i això no ens ho pot pas retreure ningú: i potser el nostre gran problema és que el propi país és un gran eufemisme. Tenim una por profunda, gairebé diria que inscrita al nostre codi genètic nacional, a dir les coses pel seu nom.
I del centralisme barceloní, preferim dir-n’hi capitalitat, el transvassament de Baltasar preferim anomenar-lo captació temporal d’aigues.
Potser allò que ens separa de la nostra llibertat mental i nacional no és altra cosa que dir les coses pel seu nom…
Totalment d’acord! Estàva pensant fer un article sobre el què dius en aquest apunt. I, buscant referències he arribat al teu bloc. Felicitats per la reflexió!
Marc