Vergonya blaugrana

 

 Els diaris del país en van plens: els culers estem indignats. De fet, jo m’he tornat una mica agnòstic blaugrana: cada cop dubto més de l’existència del Barça.

L’altre dia, durant el miratge de la primera part, quan les porres començaven a sonar més a partit de tennis que no pas de fútbol,  tornavem a ser els millors. Els culers, com ja he dit més d’una vegada som gent d’extrems: no sabem actuar de cap altra manera que no sigui passar de la convicció absoluta de la nostra superioritat total i de que som el millor equip del món (hagut i per haver) a un estat de derrota moral rotunda, pregant per entrar de rebot a les places de Champions.

La primera part, com ja he dit, va ser un miratge.  Qui veiés el partit i tot cofoi i content hagués decidit anar a casa a sopar (actitut d’altra banda molt nostrada) i hagués conegut el resultat final del partit, segurament ara ja no tindrà esma per llegir premsa esportiva durant un temps (i l’hi hagués agafat un bon mal de ventre). I de fet, la patacada psicològica pels que vam decidir menjar al bar ha estat també considerable.

Però una cosa és molt clara: aquesta colla de parracs que tenim com a jugadors no serveixen per còrrer més de quaranta minuts seguits (almenys dins del terreny de joc). I aquest és el gran problema del Barça: per molta tècnica que es tingui (cosa que ningú no s’atreviria a qüestionar) no hi ha físic per aguantar noranta minuts darrera d’una pilota. Ep! i jo tampoc no els aguantaria, però aquesta no és la meva feina. I si ho fós, ja us asseguro que m’entrenaria (verb cada cop menys conjugat al camp de la Masia) per poder-ho fer.

Ara tots parlarem de la necessaria renovació del club, que si Ronaldinho està acabat, que si Deco s’ha de retirar, que si Bojan és el futur i totes aquestes bajanades que sempre sonen fora de lloc quan es fan un dia de Març i no un dia Juny, que és quan realment són trascendents.

No cal pas doncs, ser gaire mag de les finances ni del futbol. No cal tampoc haver jugat a futbol ni tant sols ser-ne un gran entès. Per analitzar la temporada culé només cal sentit comú: intenteu portar el ritme de vida que porten aquesta gent (a nivell de renidiment físic, a fora no us ho plantejo pas) entrenant (per dir-ho d’alguna manera) a l’estil del bonifaci holandès (és a dir, quatre voltes al camp els que es dignin a fer acte de presència, un bon dinar i a vivir!)

Sempre ens quedarà el bàsquet…

…oi?