El futur d’Esquerra

 

Sembla que una vegada començat el camí cap al procés congressual del Juny, mica en mica s’aniran aclarint quines possibles candidatures es presentaran per dirigir el partit (que recordem és assambleari). De moment, Carod i Puigcercós ja no dissimulen les diferencies i els dos han iniciat la pugna pel liderat del partit. Ara bé, què faran els crítics?

Des de la meva òptica, intentaré fer un anàlisi del actors d’aquest apassionant procés que s’ha obert a ERC:

• ELS OFICIALISTES

Dins d’aquest grup, hi he agrupat els dos corrents que de moment capten tota l’atenció mediàtica: els mateixos que formen part del tripartit i de l’actual direcció del partit. Sembla doncs, que malgrat pugui haver-hi canvi de cadires (el temor més gran dels oficialistes!) el govern de la Generalitat no perilla, tot i que potser si la seva estructura departamental. Els dos per tant, segueixen l’estrategia de la “ponència oficial” de situar davant l’eix social i en segon terme l’eix nacional (amb menor o major mesura)

CAROD ROVIRA (pluja fina aquí i a la Xina Popular)

A favor:

• Sens dubte, el gran valor de Carod és la dialèctica i la maduresa política. Allà a on altres hi posarien un renec, un insult o un crit, ell hi posa una fina ironia o un discurs que fa trempar alhora que atorga confiança.

• S’ha marcat una meta: el 2014, tot i que moltes vegades sembla que aquesta data simbòlica per fer el salt definitiu cap a l’autodeterminació sigui només una cortina de fum.

• És sens dubte, un home de govern. Partidari inclús de suprimir el caràcter assambleari d’ERC per fer més fàcil la presa de decisions de les cúpules hagudes i per haver que tinguin responsabilitats polítiques.

• És la gran cara d’ERC. Ningú pot obviar que per bo o per dolent, se’l coneix des del Cap de Creus fins a Finisterre i que a Espanya l’odi contra ell (en aquest cas, totalment personificat) podria ser una de les bases de repesca del vot antipepero perdut a favor del PSC

En contra:

• Carod està cremat. Tot i haver aguantat prou bé l’embastida que va arremetre contra ell tota la brunette mediàtica espanyolista (medis els quals caldrà veure si no aprofiten la guerra amb Puigcercós per acabar de linxar-lo), la seva imatge ha decaigut (malgrat el reflotament de la pregunta para usted) fins al punt que molts ja no el poden ni veure. Això, sumat a la seva poca presència dins el Pacte d’Entesa i d’ERC l’hi poden restar força mediàtica.

• Ha perdut el control del partit a mans de Puigcercós i no té el recolzament de les bases.

• La seva actuació davant l’Estatut, del si crític al no esperonat per les bases, juntament amb l’estrategia de la pluja fina l’hi han atorgat la imatge dins l’electorat d’home tou i sense prou empenta independentista

PUIGCERCÓS (caníbal polític)

A favor:

• Té el partit sota control i un equip amb experiència en destrucció política. De fet, Rahola sempre l’ha situat com l’autor intel·lectual de l’assassinat polític d’Àngel Colom.

• Sembla que les JERC el recolzaran i és el “pare polític” dels dos corrents crítics i per tant, caldrà veure el posicionament d’aquests vers el diputat K (menys probable en el cas de Carretero)

• La seva sortida del govern l’hi permetrà recollir d’aquí a juny, part del vot de les bases antitripartit que cada vegada semblen ser més.

En contra:

• A vegades fa dubtar si persegueix uns objectius polítics o només el poder pel poder. Ha restat en estat de latència des del segon tripartit però ara les seves ànsies de victòria no semblen tenir fre.

• Tot i no semblar-ho, és l’actor més tripartitero de la comèdia republicana. Conreada als passadissos del Congreso, la seva amistat amb els cercles de poder socialista s’han plasmat a Catalunya, i de fet és de facto pare de la criatura

• La seva xuleria política pot acabar per fer-lo caure en un coll d’ampolla

• No ha fet absolutament res des de que és al govern (a part d’alçar banderes): ni llei electoral, ni llei de referèndums, ni nova ordenació territorial… (i de fet, ni n’ha marcat les bases)

• A ningú l’hi agradaria tenir Pilar Rahola en contra…

• ELS CRÍTICS

ERC, degut a haver estat tota la vida a l’oposició (des de la restauració democràtica), sempre havia fet el paper de veu de la consciència de Convergència. Ara bé, la seva entrada matussera al govern d’Entesa (regalant el poder a Montilla a cap preu) ha provocat l’augment de les veus crítiques dins i fora del partit. No s’enten d’altra banda que una vegada despenalitzat socialment l’independentisme i amb uns percentatges al voltant del 30% de la població que se’n declara obertament (a les enquestes) ERC hagi deixat de ser un tsunami electoral. Això, sumat a la falta de full de ruta, han estat els motius de l’aparició d’aquests sectors discrepants amb la direcció, que de fer ja van mostrar la seva força al congrés de no fa pas tant (i abans de la desfeta del 9M)

URIEL BERTRAN (fillet rebel de Putxi)

A favor:

• Tot i haver format part de la cúpula tant d’ERC com de les JERC, a l’haver-ne sortit s’ha vist poc implicat en el desastre del pacte d’Entesa i per tant, l’antitripartidisme no l’hauria a priori d’afectar massa

• Al ser jove, pot recollir molt vot dels sectors més radicals i més esquerranosos del partit

En contra:

• Poca experiència i encara no està clar si serà part de la pugna pel poder o senzillament s’integrarà dins d’alguna altra candidatura

JOAN CARRETERO (pit i collons)

A favor:

• La seva gran virtut és la coherència. Quan encara ningú s’atrevia a criticar a l’amigo ZP, ell ho va fer i això l’hi va costar la renuncia. Alhora, es va posicionar de seguida en contra l’Estatut

• No ambiciona poder. Qualsevol que hagi escoltat Carretero constatarà un fet molt important: ell és metge, no polític. I això no només implica la noblesa dels seus plantejament i de fet, ell sempre ha evitat fer sang de les ferides d’ERC (no ha atacat mai el partit durant els períodes electorals). Si la seva ambició fós el poder, més fàcil que ell no ho tenia pas ningú: conseller de governació, arreando i a final de mes anar cobrant

• Ha estat un gran conseller. No només se’l recorda per la seva bona feina i el seu bon tracte amb els ajuntament, sinó que alguns detalls (com no penjar mai la bandera espanyola a la conselleria o dormir a una habitació del departament per evitar fer-nos pagar a tots un hotel) l’hi atorguen categoria de senyor

• Ell és independentista i punt. I aquest plantejament passa davant de l’eix social (que no vol dir que s’hi renunciï) ja que el seu objectiu és una Catalunya lliure primer i socialdemòcrata després (és a dir, esdevé la tercera via allunyant-se de Carod i Puigcercós)

• No està cremat pel tripartit. Va ser foragitat del vaixell quan va alertar de les fuites d’aigua que aquest tenia i ara, podria erigir-se com la personificació del retorn d’Esquerra a ERC (i deixar de ser el succedani català del PSOE com són ara)

• És l’únic que planteja un possible horitzó on es restés a l’oposició si les propostes de pactes no són coherents amb el programa polític d’ERC

En contra:

• Pot no tenir prou recolzament de les bases, que el veuen massa pragmàtic i potser pròxim a CiU

• El fet que la seva elecció indubtablement posaria les condicions més altes al PSOE per continuar al capdavant del tripartit, podrien fer agafar a ERC una imatge d’immaduresa política no massa útil sobretot perquè la seva elecció implicaria una nova cita electoral

• Al no tenir càrrec ni poltrona, la seva veu pot quedar mediaticament ofegada