He de confessar que la meva relació amb Pilar Rahola (obviament, no a nivell personal) és incapaç d’allunyar-se de la fluctuació entre un menyspreu profund i una aprovació absoluta, gairebé religiosa.
Davant d’ella, em trobo amb una situació bastant curiosa: sóc incapaç de trobar un punt mig d’acord amb ella, un si però o un no però. Em costa, perquè a voltes la trobo d’un lucidesa extraordinària, d’una valentia brillant i em trec el barret. Llavors però, a vegades al mateix article o durant la mateixa conversa amb en Cuní, aquest barret que m’acabava de treure retorna al meu cap i me l’apreto fortament intentant tapar-me els ulls o les orelles per intentar obviar allò que la Pilar em diu.
Lluny de voler analitzar-ne la trajectòria política (objectiu que se m’escapa per haver-la viscut només a través de boques de tercers ja que encara era molt petit) em sobta que una persona amb una capacitat tant gran de bastir un discurs tant únic i tant ben estructurat caigui tants cops en els tòpics progresuperguais dels quals altres vegades se n’allunya fins al punt de fer-me sentir un joansauret per pensar com penso.
Avui per exemple, després de titllar dies enrera als manifestants independentistes de la UPF de feixistes (primer al programa dels matins i després a la Vanguardia) han volgut debatre amb algun d’ells sobre el tema. I com una gràfica bursàtil dels últims mesos, la meva aprovació als arguments de la Rahola ha anat amunt i avall, com un Dragon Kahn de l’opinió:
Primer, la seva defensa de la llibertat d’expressió m’ha semblat molt encertada, coherent i fins i tot convincent. Ara bé, quan era el torn del nen dolent de la CAJEI, la falta de respecte de la Pilar m’ha semblat flagrant: talment com el dia del prou prou prou s’ha limitat a no deixar parlar a ningú més que a ella mateixa, obviant que (encertadament o no) hi havia d’altres convidats que volien donar la seva opinió. Durant alguns moments de la tertulia-monòleg, he tingut la impressió que tant l’hi feia el perquè aquells joves van decidir increpar a una política del PP i que Pilar Rahola sols volia culapavilitzar i criminalitzar aquella actuació, agredint així la llibertat d’expressió dels joves (que minuts abans havia defensat).
I segurament això la fa una gran periodista: per bo o per dolent, no deixa indiferent a ningú. La seva sola presència a un debat (sigui sobre immigració, sobre nacionalismes, sobre feminisme o sobre els pipicans) és garantia d’èxit de la voluntat de debatre, de provocar i de fer pensar als espectadors. D’aquí que sovint em costi marcar la línia divisòria entre la periodísta i l’artista de circ (mediàtic)…
Tot i així, l’hi desitjo a la Pilar molta merda, en el senit que l’hi otorguen els artistes a l’expressió.
…o no, depenent del dia!
Hi estic d´acord, amb un matís. Crec que la rahola té un cap privilegiat. A mi generalment m´agrada i no entro en cotradiccions. Poques vegades em defrauda.
PILAR RAHOLA
Rafael del Barco Carreras
Introduciendo mi nombre en GOOGLE aparece entre las primeras etiquetas Pilar Rahola, su blog, con un inquietante y amenazador estribillo… “sería interesante investigar a Rafael del Barco Carreras”. Me inquieta tanto que desata mis irrefrenables ganas de escribir. Estoy hasta las narices de leer lo que consultado el blog ella atribuye a un comentarista, un tal García. Sin más asegura que miento, y tras pedir que se me investigue, se auto alegra de que por suerte mi peso mediático es nulo. Doña Pilar criba los comentarios, es decir, que aun suponiendo que exista es ella quien le da pie, por tanto es su parecer. “Nulo”, eso son los millones que no tenemos la suerte o desgracia de su celebridad. NADA, “no somos NADA”, solo formamos parte de la manada que pagamos su vida de charlatán.
No entra en comentar la serie de escritos, que ateniéndome al suyo de “Lo sabía toda Barcelona” sobre la larga carrera delictiva del Juez Luis Pascual Estevill y Juan Piqué Vidal (mis nefastos y corruptos abogados), dejé y dio entrada en su blog, sino que por su expresión pretende MATAR AL MENSAJERO. Por lo visto, ella puede escribir sobre esa GRAN CORRUPCION (dejando en el tintero la parte correspondiente a sus amigos), pero el resto de los mortales, y una de sus más sangrantes VICTIMAS, yo mismo, deben callarse, y ni hablar de arremeter contra los asociados de tan amorales personajes, sus propios Serra y Maragall, los del Grupo Z, y toda la zarabanda barcelonesa. Eso ni hablar, ¡a por él!.
¡Buen elemento Doña Pilar!, primero de ERC, Teniente Alcalde con Maragall, después con el Grupo Z, y sus apaños con sionistas, conferencias, y Televisiones (en todas, o sea, la Única), y ahora con la Vanguardia. Todos los que no quieren que yo haya existido, mejor dicho, que exista, recordándoles su corrupta historia.
¡No se preocupe Doña Pilar!, soy muy consciente de mi NULIDAD, y de que también los organismos públicos, que son de los pocos que entran en mi web con inquietante asiduidad, no lo hacen para reparar el daño sufrido sino para INVESTIGAR, y “empapelarme”, ¡cómo mínimo!.
Me advierten que no me meta con usted, que es muy vengativa. Pero debería aplicarse mucho, porque menos maricón me lo han atribuido TODO (la invención de pervertidor y golfo la repitieron hasta la saciedad), y denuncias falsas ya he toreado unas cuantas, con sentencias de absolución incluidas. Ocho años de cárcel, por culpa de sus “amigos”, repartidos en los últimos treinta, curten tanto, que sus amenazas son alaridos de chihuahua, o sea, NADA, y hasta me van bien porque me preparan para las de los que si pueden hacer daño, los triunfantes y enriquecidos en sus cargos públicos con la GRAN CORRUPCION.
ja em sap greu però no sé ni de què em parles ni perquè m’en parles… he deduit que acuses de corrupta a la Pilar, però no comprenc perquè ho fas al meu blog (sense pretenció de voler-t’ho criticar, només faltaria!)
no entenc massa el que m’estàs explicant, suposo que els teus problemes amb Rahola t’han portat a deixar aquest escrit a tots els blogs i diaris a on es parla d’ella…
en fi! benvingut de totes maneres