Temps

S’assentà al replà de la porta d’entrada i obrí la petita capsa de ferro que feia estona que traginava. En va treure una fotografia groguenca, bruta, esquinçada per les cantonades.

El pitjor que l’hi pot passar a una fotografia, com a les persones, és fer-se vella. No només pel fet que el pas dels anys distorsiona cada vegada més la història que havia quedat retinguda al retrat sinó perquè el temps pot esborrar-lo per complet. I el pitjor de tot, pot fer que aquells que un dia van ser-ho tot, siguin relegats a la categoria de desconeguts.

La mirava, i una llàgrima l’hi començà a recorrer la galta dreta. L’esquerra en canvi, restava seca i de moment no hi havia amenaces de plor. No podia evitar pensar que aquella jove amb aquells ulls plens d’energia, amb una mirada que semblava voler menjar-se el món ara es trobava mig plorant al replà de la porta de casa seva.

Unes hores més tard, després de passar la tarda als encants buscant un marc adient per a cada fotografia, es plantà davant de la paret que donava al carrer amb un martell i un grapat de claus i es disposà a omplir la buidor d’aquell mur repintat feia uns dies amb els records acceptats del seu passat. Una a una, les anà col·locant de manera simètrica alhora que desordenada (tot i que fós només lleugerament). Si una cosa no podia suportar eren les parets decorades de forma absolutament regular. Això, solia pensar, mata tota possiblitat de follia.

Quan acabà, deixà de nou el martell amb les altres eines a l’armari de l’entrada i retrovà la paret, que ara s’erigia com la novetat del moment al fràgil món que havia esdevingut aquella casa. S’adonà de l’èxit de la seva escomesa: no l’hi havia restat ni un clau a les mans un cop els records ja eren a lloc. I això volia dir d’una banda que havia fet bé els càlculs i de l’altra que no se n’havia desdit.

Esperà un moment mentre es prenia un respir per estudiar-les totes. Llavors, es limità a plorar. S’havia adonat (i potser aquest era l’objectiu ocult de tot plegat) que aquell moment era el punt d’inflexió de la seva vida. Sobtadament, havia deixat de viure i havia començat a morir.

Tota aquella gent que somreia (amb aquells somriures que hom fa quan se sap fotografiat) la mirava fixament des la quietud que regnava més enllà del paper gruixut sota la protecció d’un vidre netejat a consciència. I ella era plenament present en tots aquells ulls del passat que ara la jutjaven en secret.

Caigué sobre els seus genolls i recolzà el cap contra la paret. Ara ja plorava a pulmó, i els crits no trigarien a ser sentits pels veïns més xafarders. Però aquell ritual de purificació havia estat del tot necessari i en cap cas, fora de lloc.

Era ella davant del temps.