Lo noi de Linyola

La mitologia culé algun dia haurà de fer justícia amb Ronaldinho. Segurament afectat pel síndrome dels grans cracks blaugranes, que solen acabar marxant d’una manera matussera i desproporcionada amb els seus mèrits com a jugadors, fa dos anys que gairebé no se’l veu al camp (i massa a fora) i les portades de diari assegurant que este va a ser mi año ja no enganyen massa a ningú. Jo voldria fer-l’hi justícia.

Malgrat sóc dels que critiquen al 10, considero que es mereix anivellar-lo a jugadors com Kubala o Johan. No tant sols per les seves, cada cop més relegades a la nostàlgia, qualitat futbolístiques sinó per la seva condició de revulsiu. Podriem parlar de Romàrio, de Schuster, de Maradona, de Rivaldo, de Ronaldo, de tants altres cracks que d’alguna manera no van passar de la condició de bons jugadors. Ara bé, només tres que jo recordi han suposat un autèntic revulsiu: Kubala (dels pocs jugadors amb l’honor d’haver empetitit un camp de futbol), Johan (tant com a jugador com a entrenador) i Ronaldinho, símbol i espurna d’un Barça que tancà a París una època inesborrable. I aquesta condició d’eix vertebrador d’un canvi la ostenten com ja he dit, només tres jugadors. Per tant, des d’aquí agrair a Ronaldinho tot el que ha fet.Això però, no pot evitar que el critiqui. La retina culé és molt voluble, molt fràgil. Quan herois hem condemnat al fang? Quan mites hem cremat a les brases? Potser ens caldria, a tots una mica, reflexionar. És cert que Ronaldinho ja no somriu i potser ha arribat l’hora de passar pàgina i encarar un nou cicle. La pèrdua de la rialla sembla anar acompanyada de la baixada de rendiment del brasiler i cada cop més, sembla inevitable un traspàs.I sobtadament, apareix Bojan. Cauria en la mediocritat si em limités a fer una tirallonga de qualitats de lo noi de Linyola (com ja l’ha batejat algú) i no entrar en el que realment m’interessa d’ell. Bojan pot ser el nou Ronaldinho: no a nivell futbolístic ja que les virtuts i defectes dels dos són, si més no de moment molt distants, sinó en un sentit visceral, d’entranyes, de sentiment. El somriure que esbossà al marcar per primera vegada al temple culé crec que s’hauria d’emmarcar i d’aquí a uns anys ser digne de record. Si ara mateix féssim un repàs mental dels gols del brasiler, el que féu contra el Sevilla seria un dels més recordats no pel gol en si (que va ser bonic) sinó pel significat històric del mateix.
No va ser un gol, va ser un canvi d’època. I la història, que dins el món del futbol avança tant vertiginosament, continua essent cíclica.