Digueren que havia nascut una estrella
sota el cel de Ponent,
que ens duria la vida per sobre les coses
immaterials,
innecessàries.
Digueren també els que s’hi entenen
que era estrella per llum pròpia
per saber el que havia de fer.
Certament, mai m’he cregut als entesos:
fan d’una mentida una interpretació de la realitat.
Potser era fals i la certesa
no era més que una trista falacia.
Potser havia nascut una estrella
però hi veia fum, pols, foc.
I el foc crema, no cal dir-ho.
Malgrat ser una estrella,
queia del seu firmament la justicia,
l’amor, la diferència.
Quin desengany!
tanta pols i tant poca terra.
