Sempre havia pensat des de comarques que Barcelona era una ciutat massa gran per mi. I ara que m’hi veig forçat a viure, ho constato: ho és!
Hi ha dues coses que m’han afectat molt de viure aquí. I són tonteries, però suposo que en el fons són aquestes foteses les que al final anyores: el silenci i la nit.
Normalment, el silenci se sol associar a la solitud, a la manca de companyia o al fet d’estar clòs dins d’un mateix. Jo sempre he adorat el silenci, però acceptant que el seu excés també és perjudicial. Només el silenci permet pensar d’una manera introspectiva pura, sense cap distracció exterior.
Podriem dir que el silenci és l’excusa de trobar-nos amb nosaltres mateixos.I a ciutat, després de dos anys d’exili, encara mai no n’he pogut trobar: sempre hi ha un veí, un cotxe, un avió o qualsevol fotesa que trenca la màgia del silenci.
Normalment, el silenci se sol associar a la solitud, a la manca de companyia o al fet d’estar clòs dins d’un mateix. Jo sempre he adorat el silenci, però acceptant que el seu excés també és perjudicial. Només el silenci permet pensar d’una manera introspectiva pura, sense cap distracció exterior.
Podriem dir que el silenci és l’excusa de trobar-nos amb nosaltres mateixos.I a ciutat, després de dos anys d’exili, encara mai no n’he pogut trobar: sempre hi ha un veí, un cotxe, un avió o qualsevol fotesa que trenca la màgia del silenci.
L’altra cosa que he trobat a faltar és la nit: a Barcelona mai no es fa de nit. I no ho dic parlant només de manera metafòrica (com volent dir que mai no para la festa) sinó física. Des de que visc aquí, encara mai no he vist les estrelles. El cel nocturn barceloní, és d’un roig nauseabund que no permet que els astres es mostrin.
I això em fastigueja, però alhora m’ensenya a estimar encara més el meu poble.
