(Una) Veritat incòmoda
9 Febrer 2007 per xirolai
Fa uns dies, Quatro feia una entrevista a Al Gore, antic peix gros de l’administració Clinton i actualment cap visible del moviment ecologista contra el canvi climàtic amb el seu documental “An inconvinient truth”. Deia el bonifaci de Gore, que cal un canvi de mentalitat per aturar el canvi climàtic i que si no s’actua, les conseqüències seran catastròfiques. Ara bé, com es pot aturar? Com podem evitar que com a espècie entrem (definitivament) al selecte grup de les grans extincions passant per davant de meteorits i de glaciacions?Més o menys simultàniament, la comunitat científica internacional acceptava com a col·lectiu el canvi climàtic. I això que sembla tant estúpid com si s’haguessin posat d’acord sobre el fet de que la Terra és rodona té una importància cabdal. De fet, en aquest món de bojos que ens ha tocat habitar, un fet no és real o no existeix fins que una sèrie d’entesos ho decideixen. Ara bé: si tot just ara “decidim” que el canvi climàtic existeix i que pot ser, si més no, evitat en part… d’aquí a quan es posaran d’acord per determinar quines mesures cal prendre, i més després del fracàs del protocol de Kyoto?
Tot i així, reconec la importància del pas que s’ha fet: si més no, ningú pot negar ja l’existència del problema (per molt bon economista que sigui). El que ens hauria de preocupar ara és la predisposició del poder i dels seus titelles a afrontar-ho.Al meu entendre, no n’hi ha prou obligant als cotxes a contaminar menys, a reduir les emissions de les centrals energètiques o d’altres mesures proposades (que també són necessàries) sinó que ara més que mai cal un canvi profund de model. El sistema capitalista extrem basat en el consumisme extrem i la explotació extrema dels països pobres a mans dels rics (i per desgràcia, he repetit extrem tres cops) ha portat al món a un carreró sense sortida aparent. Els pobres cada cop més pobres, i els rics cada cop més cecs. El planeta es mor i nosaltres només se’ns ha convidat a ser espectadors passius de la seva patètica decadència (a primera fila això si!)
Tot i així, reconec la importància del pas que s’ha fet: si més no, ningú pot negar ja l’existència del problema (per molt bon economista que sigui). El que ens hauria de preocupar ara és la predisposició del poder i dels seus titelles a afrontar-ho.Al meu entendre, no n’hi ha prou obligant als cotxes a contaminar menys, a reduir les emissions de les centrals energètiques o d’altres mesures proposades (que també són necessàries) sinó que ara més que mai cal un canvi profund de model. El sistema capitalista extrem basat en el consumisme extrem i la explotació extrema dels països pobres a mans dels rics (i per desgràcia, he repetit extrem tres cops) ha portat al món a un carreró sense sortida aparent. Els pobres cada cop més pobres, i els rics cada cop més cecs. El planeta es mor i nosaltres només se’ns ha convidat a ser espectadors passius de la seva patètica decadència (a primera fila això si!)
Des de la petitesa d’aquest bloc, m’atreveixo a actualitzar la mítica i tòpica frase “un altre món és possible”. Crec que la fase ja està superada: ara per desgràcia, un altre món és imprescindible.
