S’ha parlat molt dels articles a l’AVUI del conseller Carretero i del reagrupament.cat, reclament el retorn del vessant més sobiranista d’ERC. Llegint els diferents blocs que solo visitar, he trobat una frase que m’ha semblat ideal per descriure la situació: ERC s’ha convergencialitzat.
I això no és el pitjor: CiU i ERC mai més (almenys fins que aguantin les cúpules dirigents actuals o fins que hi hagi un daltabaix amb el retorn del PP a Moncloa) es podran tornar a assentar a una mateixa taula per negociar el camí de la independència (o d’una major sobirania).
Dies enrera, escoltat a Vicenç Villatoro vaig entendre el concepte de la situació post-nacional del nostre país: per molts, ja sóm al final del camí (i encara gràcies). Sabem que a Catalunya, al ser un país anormal, existien dos eixos: el nacional i l’ideològic. I dic existien perquè ara ja no sembla que hi hagi possibilitats reals de recuperar-los. Ara sols hi ha l’eix dreta-esquerra, perquè s’ha acceptat que hem entrat en una etapa on el debat identitari ja no té sentit perquè més enllà ja no s’hi pot (o no s’hi vol) arribar.
I mentrestant, la terra se’ns mor…
